Text del conte escrit pel 25è aniversari:
EL BARÓ DELS OUS FERRATS
Oriol Canosa Masllorens
NARRADOR: El dia que va fer vuit
anys, l'Ovidi va haver d'anar al camp a treballar. Ara ja no és una cosa gaire
corrent, però en aquell temps els nens havien de treballar, sobretot els nens
de Santa Eulàlia d'en Vidalet, on vivia l'Ovidi. I és que el baró de Vidalet,
l'amo de totes les terres de Santa Eulàlia i de la meitat dels molins de les
terres de Lleida, no s'estava per romanços: tothom que tenia prou força per agafar
una arada, havia de llaurar. Avui segur que l'haurien posat a la presó, al baró
de Vidalet, però llavors... bé, llavors era diferent. Llavors el qui decidia
qui anava a la presó era el baró.
El petit vailet
NARRADOR: Mentre l'Ovidi i la
resta d'habitants de Santa Eulàlia llauraven els camps, el baró s'estava a
casa, estirat en una hamaca. De tant en tant, quan la panxa li feia una mica de
soroll, s'aixecava i es feia un parell d'ous ferrats amb la clara ben
torradeta, se'ls menjava i tornava a jeure una estona més. Quina vidorra! Cada
dia es podia menjar, pel cap baix, tres dotzenes d'ous ferrats. I no és que
tingués un galliner ple de gallines, no us penseu! Al galliner del baró de
Vidalet només n'hi havia una, de gallina. Això sí: era la millor gallina del
món: posava cent ous cada dia! Fins que un dia, la pobra gallina, en va tenir
prou.
La gallina contraponicana
NARRADOR: "Qui m'ha robat
la gallina contraponicana?!", va exclamar el baró. Estava furiós com un
gat panxa enlaire. Va reunir tot el poble i, com que no va trobar el culpable,
va tancar tots els pagesos a la presó. El pobre Ovidi, que era el més petit de
tots, va passar tot l'hivern tancat en aquella presó tan freda i bruta. Els
dies se li feien llargs com un dia sense pa. Un dia, mirant per la finestra, va
veure com la neu es començava a fondre i el sol començava a sortir: aviat
arribaria la primavera!
Un floquet de neu
NARRADOR: Els altres presoners
no feien massa cas a l'Ovidi, perquè el veien massa petit. El pobre noi es
passava els dies sol a la seva cel·la, mirant per la finestra. Que llargs que
es feien, els dies! I, sobretot, que llargues que es feien les nits! Estirat al
seu matalàs, a l'Ovidi li costava molt adormir-se, pensant en casa seva, el seu
llitet i la seva família.
Soneta
vine'm a l'ull
NARRADOR: Però no podem estar
sempre tristos! Fins i tot en una presó com aquella hi havia d'haver alguna
manera de fer coses divertides. O, com a mínim, de fer que l'estona passés més
de pressa! Un matí de finals d'hivern, quan la neu ja pràcticament havia
desaparegut i podien sortir una estona cada dia al pati de la presó, l'Ovidi va
decidir fer-se un instrument per passar l'estona cantant i tocant. Va tallar
una branca d'un àlber i se'n va fer una balalaika.
Balalaika
NARRADOR: Com van canviar, les
coses! Des de la primera nota que va sortir de la balalaika de l'Ovidi, la
resta de presos es van quedar embadalits. Com tocava! I com cantava! De cop i
volta, l'Ovidi s'havia convertit en el més sol·licitat dels presoners. Tothom
volia passar l'estona al seu costat, sentint-lo cantar i aprenent les seves cançons.
Tenien una bona coral, amb veus més greus i veus més agudes... però què us he
d'explicar a vosaltres, que fa 25 anys que en teniu una!
La princesa que habitava al cor d'una poma.
NARRADOR: Mentrestant, el baró,
estirat a la seva hamaca i enfadat com una mona, havia substituït els ous
ferrats per plats immensos de patata amb col. A cada cullerada s'enfadava més i
més. I és que al baró no li agradava gaire, la patata amb col, i cada cop
trobava més a faltar la seva gallina i les seves platades d'ous ferrats.
Només li faltava això,
ara! Una música que sortia del pati de la presó! Enfadat, va enviar la seva
filla a veure què hi passava allà dins.
La presó de Lleida
NARRADOR: En sentir la cançó que
cantaven els presos i la balalaika de l'Ovidi, la filla del baró, que no era ni
de bon tros tan dolenta, tan ximple ni tan egoista com el seu pare, va sentir
molta pena pels pobres pagesos i va entrar a parlar amb ells. "Heu de fer
alguna cosa", els deia. "El meu pare no es pot sortir amb la seva!".
Però els presoners no ho veien gaire clar. "El baró", deien, "és
massa poderós. No hi podem fer res, nosaltres". Llavors, la princesa els
va explicar el conte de la puça i l'elefant.
La puça i l'elefant
NARRADOR: I tant, que sí! A
vegades, els petits poden vèncer als més grans! Només cal una mica d'enginy per
substituir la força bruta! Segur que si hi pensaven tots trobarien una manera
de sortir d'aquella maleïda presó i tornar a casa. Només calia deixar volar una
mica la imaginació.
Quan sigui jo un ocell
NARRADOR: Cantant aquella cançó,
l'Ovidi va tenir una bona idea. De seguida, va començar a repartir les feines.
Era el més petit, sí, però ara tothom l'escoltava i feien el que ell els
manava. La noia va córrer cap a casa a buscar fil i agulla. Quan va tornar a la
presó, tots els presoners es van treure la roba i la van començar a cosir per
fer una única tela gegant: farien un globus! Es van treure les camises, els
pantalons, els mitjons, els calçotets... bé, els calçotets no! I és que n'hi
havia més d'un que tenia el cul tan pelut que... bé, ja us ho podeu imaginar.
Ben mirat, no vindria de la tela dels calçotets!
L'agulla
NARRADOR: Quan va quedar ben
cosit, es van adonar que no era massa gran. Era impossible que amb un globus
tan petit poguessin escapar-se tots! Però potser, si l'Ovidi s'escapava tot sol
i aconseguia trobar la gallina contraponicana, el baró acceptaria deixar-los a
tots en llibertat! Sigui com sigui, no tenien més remei, si algun dia volien
tornar a ser lliures, que intentar-ho.
El globus viatger
NARRADOR: El baró no s'ho podia
creure. Des de l'hamaca, tot digerint un plat de patata amb col, va veure el
globus enfilar-se cap al cel i, penjat d'un cistell d'anar al mercat, l'Ovidi
que treia la mà i deia adéu als altres presos. Això sí que no! De la seva presó
no s'havia escapat mai ningú, i aquest marrec no seria el primer! Va fer un bot
a terra, va córrer cap a les cavallerisses i es va enfilar al primer cavall que
va trobar.
Heu de saber que el
baró, alimentat a base d'ous ferrats i plats immensos de patata amb col, no era
precisament lleuger. El cavall, quan el va veure arribar, va començar a suar.
Preferia mil vegades llaurar tots els camps que hi ha entre Lleida i Igualada
que carregar el pes d'aquell bacó! Però el baró, amb un bon cop de fuet, va fer
canviar d'idea al pobre cavallet i va començar a perseguir el globus de
l'Ovidi.
Salta, salta, cavallet
NARRADOR: Tot i el pes del baró
i de les poques ganes del cavall, a cops de fuet van arribar just a sota d'on
era el globus. Ara només calia esperar que baixés! Tot d'una, el baró va tenir
una pensada. El globus anava directament cap a un vell molí que, com la majoria
dels molins d'aquella comarca, era del baró. Si s'enfilava a les seves aspes,
potser podria agafar el globus amb les mans i, llavors... llavors l'Ovidi ja es
podia preparar!
Cànon del molí
NARRADOR: Però el baró no
comptava que les aspes del molí no s'estan mai quietes, i quan ja estava
enfilat al punt més alt, una ràfega de vent va fer girar les aspes i va llençar
al baró sobre un paller. No es va fer massa mal, però li van passar del tot les
ganes d'atrapar l'Ovidi.
Seguint el vent, el
globus va arribar just a dalt d'un bosc de roures i es va enganxar en una
branca. Gràcies a aquest petit accident, l'Ovidi va poder baixar i seguir a
peu. Ara, calia trobar algú que sabés on era la gallina contraponicana. Potser
el cucut?
El cucut bromista
NARRADOR: però no! Els cucuts no
saben gaires coses. De fet, no saben ni fer-se el niu, i és per això que sempre
ponen els ous als nius dels pit-roigs, els rossinyols o els tallarols. Però,
veient que l'Ovidi no sabia què fer, el cucut li va aconsellar d'anar a veure
el mussol. "Ell sí que en sap, de coses!", va dir el cucut. "De
lluny, és l'animal que en sap més. És un savi!".
El mussol
NARRADOR: Per sort, el mussol sí
que sabia on era la gallina contraponicana. El gat de l'oncle Tomàs, que és el
gat més boig que de tots, l'havia capturat i pensava cruspir-se-la per sopar.
Calia fer alguna cosa, però compte, que el gat de l'oncle Tomàs no era un gat
qualsevol. Tots els gats estan una mica bojos i fan coses ben estranyes però
aquest... bé, aquest els guanya a tots.
L'oncle Tomàs
NARRADOR: Quan va ser a casa
l'oncle Tomàs, l'Ovidi li va demanar al gat que no es mengés la gallina
contraponicana per sopar. "Tens tota la raó del món", va contestar el
gat, amb un ull mirant cap a cada banda i cara de boig, "Seria una
tonteria. Jo sempre miro de sopar alguna cosa lleugera. Tu encara ets massa
jove i no saps què és l'ardor d'estómac, ni les úlceres, ni l'almax, ni el
bicarbonat. Me la menjaré per dinar; així tindré tota la tarda per
pair-la".
"I si t'ensenyo una
recepta que és molt més bona que l'estofat de gallina ponedora?" va
contestar l'Ovidi. "Pensa que la gallina contraponicana és vella i dura
com una pedra, i en canvi la meva recepta és tendra com un bescuit".
Recepta de pa amb tomàquet
NARRADOR: Quina manera de
menjar! Semblava que el gat s'hagués encomanat de la gana del baró! En una
estona es va empassar tres pans rodons de quilo tallats en llesques gruixudes,
ben torrades i sucades amb tomàquet i amanides amb el millor oli del pla de
Lleida. Ni tan sols no va aixecar el cap del plat quan l'Ovidi, sense fer
soroll, va agafar la pobra gallina, que estava ben espantada, i se la va endur.
Un cop a fora, i mentre encara sentien per la finestra com el gat devorava les
últimes llesques de pa amb tomàquet, l'Ovidi li va demanar la bicicleta a
l'oncle Tomàs, va posar la gallina a la cistelleta de davant i va començar a
pedalar cap a la presó de Lleida.
Cançó de la bicicleta
NARRADOR: No cal dir que el
baró, quan va veure l'Ovidi, va córrer cap a ell amb ganes d'escanyar-lo. Però quan
es va adonar que li portava la gallina es va quedar parat. Veient el culet de
la seva estimada ponedora, d'on ja començava a sortir un ou, se li va fer la
boca aigua! "Filla meva", va cridar, "posa la paella al foc amb
un rajolí d'oli, que fa setmanes que no em menjo un ou ferrat!". La filla,
mentre el pare devorava els ous a mida que anaven sortint del culet de la
gallina, va córrer cap a la presó. Allà, amb l'ajut de l'Ovidi, va obrir les
portes de la presó i va deixar anar a tothom. Ara que la gallina havia tornat,
no creia que el baró s'adonés que els presoners marxaven cap a casa! Els
pagesos, quan van saber que eren lliures gràcies a l'Ovidi, li van fer un munt
d'abraçades. Però no havien de perdre el temps: aviat es faria de dia, i quan
el baró s'adonés del que havia passat vés a saber com s'ho prendria! Amb els
primers raigs de sol, i sense fer cap soroll, tots els pagesos van fugir cap a
casa.
Quan l'estelada brilla en la nit
NARRADOR: Un cop a Santa Eulàlia
d'en Vidalet, tothom va sortir a rebre els pobres presoners. Van posar taules i
cadires a la plaça, van portar vi, embotits, pa amb tomàquet, coques, arengades
i formatge i van fer una bona festa. Havia arribat la primavera, i calia
celebrar que tot havia acabat bé.
Havent sopat, l'Ovidi va
agafar la balalaika i tots plegats van cantar una cançó.
Torna la primavera
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada